¿ES REALMENT IRRELLEVANT LA DESPESA EDUCATIVA?

EL PAÍS - JORGE CALERO 31/03/2008

IMATGE: EBM PESCALLUNES - SANT FELIU PALLAROLS

La publicació dels resultats del programa PISA de l'OCDE, el passat mes de desembre, va traslladar a l'opinió pública la discussió sobre els determinants dels resultats educatius. En el nivell micro, ha quedat ja suficientment difosa la transcendència, a l'hora d'explicar com puntuen els alumnes en PISA, dels factors socioculturals associats amb la família i l'entorn dels alumnes. També en el mateix nivell, s'ha exposat en els mitjans de comunicació la importància que tenen els companys d'aula i de centre en el procés d'aprenentatge i, per tant, en els resultats finals que apareixen en PISA. Els efectes provocats pels companys (peer-effects) són especialment importants en un context com l'espanyol, on la segregació educativa -en bona amidada reflex de la segregació urbana- constituïx un problema central del nostre sistema educatiu. El coneixement per part de l'opinió pública dels dos aspectes que he esmentat fins al moment ha millorat substancialment pel que fa a fa pocs anys. Bona part de les millors polítiques que assenyala l'OCDE exigeixen pressupostos addicionals

Bona part de les millors polítiques que assenyala l'OCDE exigeixen pressupostos addicionals Coincidint també amb la difusió dels resultats de PISA, en diversos articles s'ha donat èmfasis a la idea que la despesa educativa presenta una relació molt tènue o nul·la amb els resultats educatius dels joves. Aquestes argumentacions, referides als determinants macro del rendiment, han tingut en ocasions una acollida favorable per part de responsables polítics d'algunes comunitats autònomes, que han vist legitimat el seu recel davant les polítiques que suposen una expansió de la despesa educativa. Volgués exposar en aquestes línies com, al meu judici, la relació entre despesa i resultats educatius ha de ser considerada amb major atenció, superant aproximacions que considero excessivament esquemàtiques. En efecte, si bé l'anàlisi dels resultats de PISA duu immediatament a bandejar una visió ingènua de l'efecte de la despesa educativa com panacea contra tots els mals dels sistemes educatius, és necessari introduir suficients matisos en l'argumentació com per a no anar a parar a l'extrem oposat i passar a considerar inútils els esforços pressupostaris en el terreny educatiu. Destacaré aquí tres d'aquests matisos:
1) La despesa educativa com condició necessària però no suficient. Sol ser necessari efectuar elevats nivells de despesa per a arribar a resultats de PISA per sobre de la mitjana (estalvi en l'excepcional cas d'alguns països ex-socialistes com Hongria, República Txeca i Eslovènia, on el desenvolupament del sistema educatiu durant les generacions anteriors va anar particularment intens) però aquests nivells de despesa no resulten suficients per a arribar a bons resultats si no es reuneixen una sèrie de condicions addicionals. Si ens referim a les competències científiques analitzades en PISA-2006, alguns casos cridaners en aquest sentit són els d'Estats Units o Itàlia; aquesta última, amb una despesa per alumne en educació secundària -en paritats de poder de compra- major en un 17% a l'espanyol obté una puntuació de 475 punts, divuit per sota de la mitjana espanyola.

2) La despesa educativa com instrument impulsor de l'equitat i la cohesió social. Els programes educatius que exigeixen despeses addicionals no afecten per igual al conjunt dels usuaris del sistema. Pensem, per exemple, en els programes compensatoris. Els resultats d'aquests programes, quan són positius, permeten incrementar els resultats educatius de col·lectius no necessàriament nombrosos, però especialment mereixedors d'atenció a causa de motius vinculats amb l'equitat i la cohesió social. La despesa educativa pot no traduir-se, en aquest cas, en una gran elevació de la puntuació mitja de PISA, però sí en una elevació moderada de les puntuacions de col·lectius objectius de programes concrets de despesa. El que tals programes no suposin elevacions notables dels resultats d'un país no els fa, per tant, perdre en absolut legitimitat.

3) La despesa educativa com necessitat defensiva. Els objectius de les polítiques de despesa educativa se situen sovint a abordar necessitats educatives apressants, com les derivades de la immigració i de la segregació escolar. Tenim un exemple clar, en el cas espanyol, en els "pactes educatius" signats en els últims anys en diferents comunitats autònomes. Difícilment es poden descartar com irrellevants o poc eficaces aquests programes de despesa simplement perquè no contribueixin a millores espectaculars del rendiment en PISA. Podem trobar-nos davant una necessitat "defensiva": Fins a quins nivells cauria el rendiment educatiu en els pròxims anys de no aplicar programes actius que impliquen despesa educativa?

Resulta bastant clar, pel que sabem, que els millors resultats educatius els obtenen les poblacions la generació anterior de les quals ja va tenir un bon resultat educatiu. No obstant això, aquesta afirmació no hauria de dur-nos a una passivitat en les polítiques educatives ja que també sabem que, encara que sigui amb rendiments decreixents, les polítiques educatives poden ser eficaces. Pensi's, per exemple, en les polítiques educatives recollides com "bones pràctiques" en el recent informe de l'OCDE No Habiti Failures. Tingues Steps to Equity in Education i tingui's en compte que cinc de les 10 polítiques recollides en l'informe exigeixen esforços pressupostaris addicionals. Considero, en suma, que l'èmfasi que s'ha donat a la falta de connexió entre despesa educativa i resultats educatius podia haver estat una bona cridada d'atenció, fa uns anys, davant posicions ingènues. En l'actualitat, no obstant això, hauríem de passar a una fase més avançada del debat. D'aquesta manera, potser no correm el risc de situar-nos en posicions excessivament esquemàtiques i acabar llençant al nen amb l'aigua del bany.

Jorge Calero és catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona.